ESCÈNICA
304558
Música: Edu Comelles, Néstor Calderer.
En algun moment entre les 6 i les 8 de la vesprada de 29 d’octubre de 2024, al número 18 del carrer Lepanto de Paiporta un piano Schimmel amb el numero de serie 304558 de mitja cúa propietat del músic Néstor Calderer tombava cap per avall. La força de l’aigua l’elevà un metre del terra i inmediatament després, quan la profunditat de l’aigua superaba els 2 metres, tombà. 220 kgs de fusta i metall surant en un remolí marró.
Dos mesos després el 3 de gener, el fang s’ha secat. El negre de la caixa s’intueix sota ditades, marques i esquitxades de marró clar, casi ocre. Cada racó, mecanisme, corda, clau, martell, apagador està recobert d’una capa de fang ocre i sec. El mecanisme que permet que les tecles inicien les accions mecániques que culminen en els martells colpejant les cordes, estan bloquejats, els pedals que accionen els apagadors també.
Res funciona, tot ha quedat petrificat, enfangat i mut, però enmig del caos el potent filferro d’acer i coure pensat per a resistir anys de cops, tensió i pressió aguanten l’embat del barranc i persistents i obstinades les cordes, una al costat de l’altra romanen afinades.
Aquest projecte neix de la voluntat de donar veu al silenci imposat per la destrucció. Un piano, símbol de memòria, expressió i tècnica, és violentament arrossegat per la força de l’aigua i el fang. Allò que havia estat instrument de creació queda mut, petrificat en fang. Però, malgrat la devastació, les cordes resisteixen. Aquest fet esdevé una metàfora poderosa: la capacitat de persistir, de reinventar-se i de trobar nous camins per a la creació.
És una exploració sonora i conceptual sobre la resiliència, tant a nivell personal com col·lectiu. Parla de la fragilitat de l’entorn i de la necessitat de tenir-ne cura. Parla de com ens reconstruïm després d’un trencament, de com transformem la pèrdua en una nova possibilitat. En un món on creiem tenir el control, però on la naturalesa ens recorda la seva força, aquest projecte vol ser un crit d’atenció i, alhora, una oda a la superació.
El diàleg entre el piano ofegat i un piano acústic viu esdevé l’eix central del projecte: dos instruments, dos mons sonors oposats, dues veus que es troben i dialoguen. D’una banda, el piano rescatat, mut, alterat i ferit, que conserva rastres de la seva antiga veu. De l’altra, un piano acústic viu, ple, sonor, intacte. Junts generen un contrast entre destrucció i plenitud, entre absència i presència, entre allò que es perd i allò que es manté.
El projecte parteix de la història real d’un piano Schimmel de mitja cua, ofegat en una inundació i posteriorment rescatat en estat irrecuperable. El resultat és una obra sonora que fusionarà elements de música experimental, instal·lació sonora i composició contemporània, oferint una nova perspectiva sobre la memòria, la destrucció i la reconstrucció.